El Cau de les Nereides

Aquests últims dies de classes com a estudiant de Biologia han estat força mogudets. Vagues indefinides, ombres i rumors de boicots d'exàmens, furgons dels mossos repartits pel perímetre de la universitat intentant garantir un procés electoral del rector/a sense incidents, professors que es prejubilen, professors que els foten fora, professors que es queden però als quals ja no veuré més...

Bombardeig d'informació, seguit d'una pausa per poder ser conscient que només hi ha 5 exàmens que em separin del final. Falses promeses suren a l'aire, "ja ens anirem veient i quedarem", "farem trobades de tant en tant"... He dedicat molts somriures fàcils, denotant un "no ho dius de debò, oi?". Amb les meves dues princeses, però, no hi ha hagut comentaris buits com aquests, sinó mirades que deien "això va de debò". Sabem que no estarem a prop, però alguna cosa es farà per no acabar recordant-nos només quan mirem l'orla.

Hi ha una notable diferència, per mi, entre comprometre's i ser compromès. El primer és ben senzill, només cal tenir un domini de la retòrica i un somriure de complicitat per ficar-se a la gent a la butxaca, o per aconseguir tenir credibilitat davant dels seus ulls. El segon cas, però, ja és més complicat: cal tenir seny, dignitat i una mica d'empatia envers la gent amb la qual et compromets.

És un debat que es dóna sovint quan coneixem a algú: fa molt bona pinta, sembla bona persona, mira què aplicat... I quan les coses van de debò el llop ensenya les dents. I és una pena que m'hi estigui deixant hores i males cares en un treball (en teoria) col·lectiu, i del qual justament la presentació dels resultats en un seminari serà l'esdeveniment que marcarà la fi de les meves pràctiques a la universitat. Una mala inversió que segurament no acabarà sent com a mi m'hauria agradat, però que un cop t'hi trobes només t'hi pots resignar i fer un últim esforç. Perquè ara sí, tot va de debò.

En dues setmanes faré la meva última classe. En tres setmanes, estaré fent el meu primer examen. La setmana que fa sis, l'últim. El mateix dia, sabré si m'han acceptat al màster. I el 12 de juliol, podré cantar als quatre vents que sóc Llicenciada en Biologia. Ni pre-pre-biòloga, ni pre-biòloga. Deixem enrere els prefixes i podrem dir les coses pel seu nom.

Moltes emocions i molta feina en poc temps. Així doncs, estimats blocaires, a partir d'aquest moment i fins la fi dels temps (vale, no... aquí m'he passat, només fins al juny), la meva assiduïtat per la catosfera es veurà reduïda considerablement (si no ho ha fet ja les últimes setmanes). Segurament trauré el cap de tant en tant per algun bloc, o deixaré anar alguna burrada aquí quan estigui saturada.

Fins aviat!